10 Kant: Segon postulat: la immortalitat de l'ànima (Cançons de filosof-IA)

Описание: El deure ens exigeix perfecció,
una tasca constant, una dedicació.

L’objectiu no és només la virtut,
sinó el bé suprem, un ideal absolut.

Però l’home, que és finit, no ho pot aconseguir,
la virtut plena i la felicitat  no es poden unir.

La felicitat i la virtut semblen camins separats.

La felicitat és un desig personal,
un bé que molts volen, però no és mai igual.

Kant diu que no pot ser la meta final,
ja que depèn de factors que ens poden fer descontrolar.

Cadascú té la seva pròpia visió,
el que fa feliç a un, pot ser per a un altre una desil·lusió.

No és un bé comú, ni objectiu moral,
la felicitat no és la clau del que està bé.

La felicitat comporta un perill per al deure moral:
buscar la felicitat pot ser una temptació,
però, si es busca, ha de ser per deure, no passional.

Si fem de la felicitat l’única raó,
potser oblidarem la nostra moral.

Una vida de desitjos pot causar aflicció,
i ens pot allunyar de la justa acció.

“Assegurar la felicitat és un deure indirecte,”
diu Kant, “però mai el fi d’aquest camí correcte.”

Kant parla de perfecció,
un camí de virtut per a tota l’eternitat
en un progrés moral que no té fi.

Més enllà de la vida,
finalment es fonen virtut i felicitat.

La felicitat en aquest món,
sempre serà parcial i no completa en cap cas.

Kant diu que per assolir aquesta unió,
cal un progrés infinit, un camí sense descans.

Aquesta unió de virtut i felicitat,
només es pot aconseguir en la gran immensitat.

La immortalitat de l’ànima, ens diu Kant,
és la condició necessària, per a un camí de perfecció constant.

L’ànima ha de ser eterna, sense final,
perquè només així la virtut serà total.