01 - Brutal - Mestre Guim i JuanItunes

Описание: Lletres i veu: Mestre Guim
Bases i gravació: JuanItunes
Masterització: Sergi Torricelli a Litel.cat
Il·lustració i disseny: Lluís Ràfols

Salto,
trenco l’espiral i asfalto
el carreró principal,
el que em travessa i s'il·lumina
quan camina fent fressa
la passa que és peça
d’un insomni demencial.
Brutal!

Deixo que corri l’animal,
ànima que anima amb una rima imperial.
Sembla normal, fet i fumut que al final
pugi a la tarima i més d’un prengui mal.

No cal que baixi el teló,
dia rere dia s’esdevé funció
i defunció del patró que pretén
submissió, bo i prement un botó,
i troba electrocució.

Sé que hi ha llum
poc més enllà de la cortina de fum
que ens intoxica i ens aliena
fent-nos part de la cadena
del vessant de la carena
que fa pena:
societat de consum.

Tu creus que no m’afaito.
Trampa que s’escampa
i sempre guanya, com la banca?
T’ho he dit a l’entrada:
penso, ergo salto.
Preparo la jugada,
tu m’enganyes? Jo t’assalto.

Seré la teva mina.
Prova d’aixafar-me, tinc metralla de propina.
Ballo amb el canalla que barrina i m’examina
mentre busca alguna falla;
soc València, soc benzina.


Cicatrius a la mirada,
que a voltes volta cansada
p’rò du a plom tatuada la grada
que li dona escalf.

Desborden reminiscències,
atemorint la consciència,
que a voltes perd la paciència
p’rò a ciència sap que em sé aixecar.

Planto cara a cada fantasma
que em saluda i em convida a l’espasme.
Me’n foto bo i tirant de sarcasme,
entusiasme, que els fa recular.

Dono perspectiva a les cartes,
converteixo en guanyador el que descartes,
quan intentes bloquejar-me t’apartes,
t’afartes, de tant claudicar.


Crida el motor
quan fa una estona que no nota el sabor
de la turbina que rumia
en equilibri entre l’odi i l’amor.

Sento
l’accelerador, m’assento
i aturo el meu subconscient
que ja s’embala com la bala
i em fatiga el turment
del batec, frec a frec,
contra el pit fa espetec,
crec, crec...

Crec que ho havia de dir,
no hi ha més enllà que justifiqui el patir,
no és un encàrrec diví
i heu de saber que a la fi
la vostra part de la factura us tocarà assumir.

Heu provocat tant dolor
tot inoculant entre la població
l’ideal que aquest mal és individual
la resposta social sols pot ser radical.
Cicatrius a la mirada,
que a voltes volta cansada
p’rò du a plom tatuada la grada
que li dona escalf.

Desborden reminiscències,
atemorint la consciència,
que a voltes perd la paciència
p’rò a ciència sap que em sé aixecar.

Planto cara a cada fantasma
que em saluda i em convida a l’espasme.
Me’n foto bo i tirant de sarcasme,
entusiasme, que els fa recular.

Dono perspectiva a les cartes,
converteixo en guanyador el que descartes,
quan intentes bloquejar-me t’apartes,
t’afartes, de tant claudicar.